El passat 9 d’abril, va ser un dia molt especial per la Clínica Nuestra Señora de Guadalupe, ja que després d’estar més de setze dies ingressat a la unitat de Covid-19, es va poder donar d’alta al Narciso, el primer pacient infectat per coronavirus que vam haver d’atendre a la nostra clínica. És per aquest motiu que hem volgut retre un homenatge a la seva valentia i coratge.

Com va contraure el coronavirus?

Doncs la veritat és que estava treballant enla meva feina diària, davant de l’ordinador, ivaig començar a notar rampes a les mans,no les sentia, les tenia adormides, alhora veiaque no parlava bé, i allà va ser quan vaig veureque alguna cosa estava passant i vaig trucara urgències.

Els símptomes que presentava eren d’un Ictus més que d’haver contret la Covid-19?

Efectivament, ara puc dir en majúscules que sort que vaig anar a urgències, ja que no només em vaig salvar d’un l’ictus, sinó que alhora van poder veure que donava positiu en coronavirus.

Aquells dies les notícies eren molt alarmants i les xifres que es donaven als Mitjans alertaven d’una greu pandèmia.

Totalment, de fet el primer hospital on vaig anar va ser el Moisès Broggi de Sant Joan Despí, ja que soc veí de Cornellà, i per proximitat és el que em toca. Vaig arribar a urgències sense ni tan sols portar mascareta, ja que no en tenia. El que puc explicar d’aquells dies és força desolador, ja que el col·lapse sanitari era notori i els llits començaven a mancar en l’hospital. De fet, he de dir que una vegada vaig arribar a l’Hospital Moisès Broggi, no vaig poder anar a casa meva ni per agafar un pijama, i ni tan sols me’l van poder portar a l’hospital. Jo visc amb la meva mare que té 90 anys, i al ser població de risc, van demanar que ningú hi anés.

Com va ser que va arribar a la Clínica Nuestra Señora de Guadalupe?

Degut a que l’Hospital Moisès Broggi començava a tenir col·lapse, em van dir que aniria a la Clínica Nuestra Señora de Guadalupe. Jo en aquell moment no tenia cap tipus d’opinió de la clínica, ja que no havia tingut l’ocasió de visitar-la ni de ser visitat.

Com van ser els dies que va passar a la Clínica Nuestra Señora de Guadalupe?

Doncs ara mateix els recordo amb un somriure, ja que he de dir que el personal mèdic va estar de 10. En tot moment em vaig sentir acompanyat i l’atenció envers als pacients era continua i extensa. Jo estava amb un altre pacient a l’habitació, i gràcies a les trucades que rebia de companys i familiars i de la distracció que tenia amb el meu mòbil, el qual em feia de passatemps, vaig anar passant els dies cada vegada millor.

Recorda a alguna persona en especial?

Doncs sí, he de dir que la BRZ, una de les infermeres del torn de matí, la puc qualificar com un àngel, ja que ens animava, ens donava suport moral i va fer que, en tot moment, l’estada que de per si era complicada, fos positiva. Amb aquesta afirmació no estic dient que les demés persones de la clínica no hagin fet bé la seva feina, tot al contrari, però volia destacar el paper d’aquesta sanitària, ja que per la meva experiència va ser molt important.

Com va ser el moment que dona negatiu per primera vegada?

Amb molta emoció. Recordo que em van fer la prova i vaig donar negatiu; aquest moment em marcava que la cosa anava bé. En aquell moment estava molt animat i tenia ganes de sortir de l’habitació i caminar. Portava 15 dies en un mateix espai i volia estirar les cames. El problema era que no es podia sortir de l’habitació, ja que el protocol de seguretat que s’havia instaurat a la clínica era molt estricte i s’havia de complir.

Com va ser el darrer dia a la Clínica Nuestra Señora Guadalupe?

Molt emotiu. Com li deia, el dia abans vaig donar negatiu, i per assegurar que la cosa anava bé, vaig passar un dia més a la clínica. Va ser aleshores quan em van fer la prova de nou i vaig tornar a donar negatiu. A partir d’aquell moment ja van ser temes burocràtics i d’alta, però per fi tenia la certesa que estava bé. Certament he de dir que cada dia escoltava les notícies, veia que les xifres eren molt escandaloses, i jo només tenia en el meu pensament que jo me’n en sortiria. Ara sí puc dir que així va ser!

I el comiat?

Ja s’ho pot imaginar, jo no he estat una personade grans homenatges, i de cop i volta quanvaig sortir de l’habitació per anar cap a casa meva, el personal mèdic de la clínica em va ferun passadís i em van començar a aplaudir. Enaquell moment vaig notar com d’important era aquell moment per la clínica. Hem de pensar que el personal ho estava donant totpels pacients, i quan van veure que jo, amb 63anys, me n’havia ensortit, va ser un esclat demoral que es va posar de manifest amb elsaplaudiments que feien a la meva persona.

No li hem preguntat més per l’Ictus, com està ara mateix?

Doncs en aquest aspecte he de dir que m’han quedat algunes seqüeles, tinc marejos que no acaben de marxar i em sento molt neguitós. La setmana vinent tinc visita amb l’especialista i del tractament.

Què voldria dir a la Clínica Nuestra Señora de Guadalupe?

El que més voldria dir és gràcies, gràcies de tot cor per ser com són. He expressat aquest sentiment portant bombons i un petit obsequi, ja que aquells dies a la clínica em van marcar per sempre i ho vull agrair de manera profunda.

Moltes Gràcies Narciso, esperem que segueixi amb aquesta bona cara. Gràcies de nou!